dijous, 4 de desembre de 2014

La llevantada als barrancs montblanquins

Diuen que una imatge val més que 1000 paraules. Doncs, avui deixaré que les imatges parlin per si soles.
A continuació us mostraré fotografies i algun vídeo dels principals barrancs que drenen de les Muntanyes de Prades a Montblanc: la Vall, la Pasquala, Sant Joan i la Tossa. A excepció de la Vall, aquests barrancs acostumen a no tenir aigua, per això les imatges que us mostraré seran amb aigua fruit de la llevantada de la setmana passada on en 5 dies van caure 160 litres. És un episodi important d'aigua, des dels aiguats del 1994 no precipitava tan. Ara bé, va ser aigua molt ben caiguda, d'aquella que omple aqüífers, però que no baixa precipitadament. A vegades, la meitat de precipitació, però més sobtada fa baixar igual, o més, les fonts i barrancs, però es desaprofita molt més.
Dir-vos que no sóc cap bon fotògraf i que les fotos estan fetes amb la càmera del mòbil. Tanmateix, com que som de secà el simple fet de veure aigua ja ens relaxa i impressiona. 


Comencem amb imatges del barranc de La Vall on cal puntualitzar, que les imatges que veureu de la Vall no són les del tram central, car aquestes ja esteu acostumats a veure-les amb aigua, sinó de barrancs laterals, generalment de l'obaga de la Vall.

Torrentet proper a la Balma de la Vall

Imatge del barranc

Salt d'aigua lateral a la Vall, ja a la solana


Avancem i anem cap al Barranc de la Pasquala.

Pas del barranc per la pista de Sant Joan
Imatge del barranc a la zona de la font de la Gruta

Sender negat d'aigua
Seguim cap al barranc de Sant Joan. Si bé va baixar, ràpid es va tornar a secar. Però us mostro la foto de la Font de la Teula, lateral al barranc, ben carregada d'aigua.



Finalment, el barranc de la Tossa.

La font de l'Agustinet Frare ben carregada d'aigua

El Barranc, camí del Francolí
----+-----+----



dilluns, 1 de desembre de 2014

Els molins de Figuerola entre Montblanc, la Riba i el Brugent

Quan parlem de molins paperers ens ve al cap el Riu Brugent i la Riba. Certament, en el nostre territori els molins paperers per excel·lència es troben al llarg del riu Brugent. Però no ben bé a la Riba. Bé, la majoria sí, sens dubte. Però n’hi ha alguns que es trobaven, i les ruïnes encara es troben a l’antic terme de Rojals, des del 1940 annexionat a Montblanc.

Els molins de Figuerola es troben a la zona de “les Garrigues o Mas d’en Just” a la confluència dels termes de Montblanc, Vilaverd i la Riba a la Vall del Brugent. Fàcilment localitzables si agafem la carretera que puja de la Riba a Farena (TV-7044), just passat el pont que travessa el riu Brugent (ens quedarà a la dreta).
Curiosament el molí de més autoritat de la zona es troba al terme de Montblanc, al marge esquerra del Riu Brugent, per bé que a l’altra banda del riu, a tan sols uns metres, al marge dret, ja és terme de la Riba.
Així doncs, els molins de Figuerola, els més grandiloqüents de la zona, formen part de Montblanc. Tres elements mostren aquesta grandiloqüència:
  •          En aquest cas no parlem de molí en singular, sinó de molins doncs aquest conjunt comptava amb dues factories en el seu interior.
  •          En el Nomenclàtor de 1860 defineix aquests molins com a “aldea” quan els podria definir només com a molí. Tanmateix, opta per aquesta definició que actualment podríem entendre com una pedania o agregat (de Rojals). També definia aldea els Cogullons o la Bartra, però no altres conjunts moliners, que senzillament definia com a “molino”. És una forma de dotar de més entitat aquest espai.

  •          L’espai no és menor, a més de comptar amb dos molins, el conjunt tenia tres edificis, el principal amb soterrani i tres pisos d’alçada.

Imatge antiga del molí
Per tot el que acabem d’esmentar podem intuir la importància d’aquest edifici, que encara avui sorprèn quan el veiem. Al registre fiscal del 1920 ens informa que tenia un molí de 345m² de superfície amb 3 pisos, un corral i una quadra. Annex un magatzem de 238m².
Una l’altra singularitat d’aquest molí  és que comptava amb una capella d’uns 40 m² amb porta d’arcada i rosetó, dedicada a Sant Domènech, on i hi va residir un capellà, situada al nord del molí.
Actualment es troba en ruïna (als anys 20 del segle passat el molí ja no funcionava). Els aiguats del 1994 van afectar, encara més, les restes de l’antic molí. Tanmateix, les parets que es mantenen en peu i les finestres que s’insinuen ens fan imaginar un passat esplendorós d’aquesta “aldea” de Rojals.



dimecres, 12 de novembre de 2014

Senyeres i reivindicacions als nostres boscos

Després d'unes setmanes sense escriure res de nou, avui reprenc el fil mostrant-vos unes imatges molt adients en els dies que corren.
Actualment, Catalunya està vivint uns dies històrics en un procés sobiranista que vol assolir la plenitud nacional del Principat. Per justificar aquesta independència s'utilitzen molts arguments: econòmics, socials i nacionals. 
Un dels símbols d'aquesta nació és, sens dubte, la Senyera. La Senyera actualment és la bandera oficial de Catalunya però en altres moments ha estat un símbol de protesta, reivindicació i llibertat. A les nostres muntanyes trobem exemples d'aquesta reivindicació i aquest anhel de llibertat i, fins i tot, en punts ben dissimulats es van pintar senyeres en reivindicació d'aquesta nació catalana. 
A continuació us mostro alguns exemples, alguns d'ells de ben propers. 
Camí de les aigües
Si agafem el camí de les aigües des de la Coma en direcció al Mas d'en Llord, a mig camí, ens trobarem aquest gran roc que sembla que vulgui interposar-se en el camí Si ens fixem en la banda que dóna a Rojals hi podrem veure aquesta senyera pintada.

















Una altra senyera la podem veure a la part superior. És just a l'inici del camí de la Tossa que ens porta a Sant Joan. Allí en aquelles lloses calcàries hi trobem aquestes quatre barres de la nostra bandera, pintades en època franquista. 

A continuació, us mostro una imatge molt més coneguda per tots. La Senyera que trobem al mirador de l'ermita de Sant Joan, una ermita amb un gran ressò catalanista, ja que en una cova molt propera, la del Nialó, s'hi va allotjar en penitència la darrera princesa de llinatge català, Elionor d'Urgell. Potser, per això, en dues ocasions a l'any els ermitans canvien la senyera amb el cant del Segadors i, en les darreres ocasions, amb crits favorables a la independència.


 Finalment, les nostres muntanyes han acollit reunions clandestines, actes de protesta i de reivindicació. Per exemple, en la consulta popular del 28 de febrer de 2010 sobre la independència es va penjar una senyera gegant als cingles de Sant Joan. O bé, en un correllengua es van penjar estelades a les 3 creus de la Mola dels quatre termes. Les nostres muntanyes també reflecteixen els anhels i reivindicacions de la Vila de Montblanc.

dilluns, 30 de juny de 2014

Als peus del cingle



L’ermita de Sant Joan és un dels espais més bells i singulars que podem trobar al terme de Montblanc. A més, la visita a l’ermita i el mirador es pot complementar amb altres espais propers i també ben bonics, com poden ser la cova del Nialó o les restes del poblat visigòtic que es troba en direcció als Plans de Sant Joan.

Justament, avui us parlaré d’un d’aquests llocs propers a l’emblemàtica ermita montblanquina, on hi trobem presència d’un bé preuat (i escàs en aquesta zona) com és l’aigua, restes de l’home i espais ben bonics.
El trobem agafant la pista que baixa de Sant Joan a Montblanc, just al punt on trobem la via Ferrada de la Feixa del Colom.
En aquesta àrea, als peus del cingle, trobem un espai ombrívol, fresc on poques vegades hi bufa el vent, amb força presències d’alzines, grèvols i altres espècies típiques de la zona, això sí, amb poc sotabosc (comparat en altres àrees properes).
En aquest punt, hi destaca la font del Gorrines, la qual baixa poc, però baixa. Si tenim en compte la sequedat del lloc, poc acaba essent molt. Actualment, l’aigua l’agafen els ermitans per a l’ermita.


També trobem presència de construccions de pedra seca on hi destaca un forat cilíndric amb les parets de pedra seca. No sé ben bé de què es tracta però per la forma no seria descartable que fos un pou de gel, per bé que no l’he trobat documentat enlloc. També hi podem trobar restes de marges que tanquen unes zones aprofitant la pròpia paret del cingle. Aquests tancats podrien servir per tancar remats de bestiar.  

 
Justament, ens trobem als peus d’aquests especatuclars espadats, uns cingles del Muschelkalk superior ben visibles des de Montblanc, els quals podem remuntar completant una sortida amb espectaculars vistes a Sant Joan, la Conca de Barberà i Montblanc.
Ens trobem, doncs, davant d’una zona natural amb una important presència de l’empremta humana, que ens recorda aquest passat, no tan llunyà, on la muntanya va ajudar, i molt, als nostres avantpassats a sobreviure i prosperar.
 
Vistes a Montblanc i comarca

Vistes a Sant Joan

dimarts, 3 de juny de 2014

Els pous de gel a Montblanc (i II)


Com hem vist, l’ús del gel natural és utilitzat de temps antic. Si ens acosten a casa nostra, sembla que hi ha documentats alguns pous de gel del segle XV i, potser XIV, a Bell-lloc (Santa Coloma de Queralt). El 1549 es documenta un pou a Poblet. Segurament és la datació concreta més antiga.
Segurament, els pous de gel més documentats de Montblanc són els que es troben situats al Mas de la Pasquala a 720msnm, a una hora de Montblanc. Encara avui es troben 2 pous, un situat a l’interior del mateix mas, i un segon a 20 metres d’arribar en dit mas. 

Pous de gel a l'exterior del mas
Entrada lateral del pu exterior del mas










Els pous de la Pasquala eren els que subministraven el gel a la ciutat de Tarragona entre el 1772 i el 1839. Eren propietat del Capítol de Canonges de la Catedral Primada i l’ajuntament de Tarragona. Podria ser que el gel d'aquests pous es portés, una part, al pou de gel de la Catedral de Tarragona.
Situació del pou a l'interior del mas
Aquests pous de gel estaven recoberts per teules i es va prohibir que hi hagués pastures a l’ndret.
El 1839, sembla que fou la darrera vegada que els canonges de la Seu de Tarragona i els regidors de l'Ajuntament d'aquella ciutat, que posseïen conjuntament els pous de la Pasquala, van contractar l'arrendament d'aquella neu a Ramon Cartanyà, de vilaverd, per un període de 2 anys (1840-41), per únicament seixanta lliures, contra les 100 lliures anuals que s'havien convingut, entre les mateixes parts, per als tres anys anteriors, de 1828-30. El negoci devia anar a la baixa, ja que més endavant l’arrendatari del mas, un tal Francesc Forcada havia venut 30 cabirons i també fabricava calç. El toc definitiu deuria ser la fabricació de gel artificial.
Actualment, a la Pasquala hi resten 2 pous, per bé que Josep M.  Grau en comptabilitza tres. També hi ha documentat un pou al nucli de Montblamc, d’un tal Pau Vergonyós.
A l’actual terme de Montbanc, també trobem pous, o restes de pous a altres punts. Per exemple, prop dels Cogullons encara es conserva una part del pou de gel, on hi manca la cúpula. També a Rojals, a la zona de les bassetes en queden restes. Finalment, també en trobem un, cobert per la vegetació, al Mas de Mateu.
Pou de gel, proper als Cogullons
En altres zones properes, trobem restes de pous de gel a Vilaverd, prop de l’estret de la Riba, al monestir de Poblet i un de grans dimensions, proper a la Pena. Aquest pou de gel for construït pel Monestir de Poblet ben entrat el segle XIX. Entre 1904 i 1907 l'antic pou s'habilità com a habitatge. De tots aquests, els pous de la Pasquala, són dels més ben conservats a totes les muntanyes de Prades. Un patrimoni que cal valorar i conservar.
Pou de gel, de grans dimensions, a la Pena

dimarts, 27 de maig de 2014

Els pous de gel (I)



Els pous de gel, neu, glaç o neveres són construccions cilíndriques situades, generalment, en zones muntanyenques que es realitzaven amb el propòsit d’omplir-les de gel o neu per un ús a les poblacions i emmagatzemar-ne de cara a l’estiu.
Aquestes construccions eren  cilíndriques revestides amb pedra seca i cobertes amb una cúpula sostinguda per un arc. Aquestes construccions estaven enfonsades a terra a partir de l'arrencada de la cúpula. La gran majoria dels pous tenien dues entrades: una es trobava situada en una galeria horitzontal situada a dalt de tot del cilindre, just  arran de l'arrencada de la cúpula, per permetre l’accés de les persones al seu interior a partir d’escales o cordes. L'altra entrada es trobava al centre de la cúpula (no és així als pous de la Pasquala), on hi havia un forat de 60-80cms de costat que era el forat de càrrega per on pujava i baixava el material, el gel i hi penetrava la claror.

El funcionament d’aquests pous de gel era relativament senzill. Proper als pous hi havia unes basses de poca profunditat. A les nits que la temperatura baixava dels 0ºC i que, per tant, es glaçava, s’agafava aquest gel, es posava en cabassos o civeres i s’entrava al pou. En aquesta tasca hi participaven diversos homes. Uns s’encarregaven de baixar el gel per un dels forats (el de càrrega) i els altres, es trobaven dins el pou on formaven sostres d’un o dos pams que se separaven amb boll, palla i/o branques. Una vegada acabada aquesta tasca es tapava tot, també el forat de càrrega. Si es desfeia una mica el gel (en general poc), es feia marxar l’aigua per un desaigua fet exprés.
Aquesta tasca també es podia fer amb neu, encara que era menys valorada que el gel. Aquesta neu s’havia d’atapeir per tal que expulsés aire i s’acabés gelant.
El gel emmagatzemat es podia conservar molt de temps, fins i tot, més d’un any. El gel era més consumit a l’estiu que a l’hivern i s’utilitzava per a refrescar vi, aigua, aiguardent, fruites, peix... I també per usos mèdics , per exemple en hemorràgies o per la febre. En general, l’usaven més les classes altes que eren les qui hi tenien millor accés.
Una de les principals característiques d’aquesta feina era el fred. La temperatura dins del pou de gel era baixíssima i, a més, el gel es recollia de nit la qual cosa significa que els treballs es realitzaven enmig d’un fred rigorós on, a més, cal afegir-hi una rudimentària molt simple si tenim en compte que ens trobem segles enrere.
Un altre dels handicaps era que  aquest treball només es podia fer quan glaçava, per tant, només uns dies o moments a l’any, els quals calia aprofitar. Per això, es tenia permís especial per treballar els dies de festa, encara que fos precepte, a excepció de Nadal.
El gel que es recollia, gairebé sempre, per no dir sempre, es transportava a zones urbanes. Per tant, una de les principals característiques que generava aquesta industria era el transport. Durant aquest transport, el desglaç durant el viatge es situava entre un 20 i un 30%, per tant, al voltant d’una quarta part de la càrrega inicial. Per tal que el desgel fos menor els viatges es feien de nit. Cal tenir en compte que les condicions del viatge, fet amb animals de càrrega, era molt laboriós. Un viatge de Montblanc a Tarragona durava, aproximadament, nou hores.

A Catalunya els pous de gel es van utilitzar des del segle XVI fins a finals del XIX. Trobem diversos
Pou de gel a la serra de l'Obac (Vacarisses)
motius que propicien el final de la producció de gel com són els estralls de les guerres civils, la fil·loxera i, bàsicament, la producció de gel artificial que a Catalunya s’inicia de forma permanent a partit del 1973 on s’instal·la la primera fàbrica d’electricitat.
Se sap que el 1886 el “gran cafè de París” a Reus anuncia que té gel natural de Noruega i gel del país, procedent de les acreditades aigües del riu Francolí. Aquest fet ens indica que, ja es diferencia i s’usa el gel artificial. També podem veure com a Reus es venia gel natural del Francolí, probablement de Montblanc el 1886.
Les primeres referències de neveres les trobem el 1700 aC a Síria. Alexandre el gran el segle III aC documenta la construcció de 30 pous pel seu ús en un setge. El segle I dC hi ha documentat l’ús de gel natural a Roma, procedent dels Apenins.


dijous, 8 de maig de 2014

L'escurçó



Un dels animals més temibles que podem trobar a les muntanyes de Prades és l’escurçó. Concretament, l’escurçó ibèric (Vipera latasti). Una serp que es troba present a la Península Ibèrica i al nord del Magrib. A Catalunya, la podem trobar a tot el país excepte al Pirineu. Especialment present a les muntanyes mitjanes de la meitat sud de Catalunya; serralada litoral i prelitoral, als indrets secs i assolellats, fins algunes parts del Pirineu.  
Clot del Llop, 2012

És l’escurçó amb el verí menys tòxic de les que podem trobar al Principat, tanmateix, malgrat que la mossegada no és mortal, es precisa atenció mèdica i, en casos extrems la utilització d’un sèrum antiofídic. S’ha de tenir present que només ens mossegarà excepcionalment, si es veu realment amenaçada,  fet que es pot donar més fàcilment a la tardor,  ja que en aquesta època té el costum d’enfilar-se a arbustos, i en passar pel seu costat el perill augmenta, tan pel fet que se senti amenaçada, com perquè la mossegada es podria donar en llocs més perillosos com el coll o la cara.
Ara bé, no ens hem de posar en els pitjors dels escenaris, car en la majoria d’ocasions les veurem al mig dels camins “prenent el sol”. Justament, l’escurçó la trobarem a les hores crepusculars i nocturnes a l’estiu, i a les hores diürnes a la primavera i la tardor. Especialment, present en entorns assolellats, en zones rocoses i pedregoses, per bé que també la podrem trobar en zones boscoses i arbustives més denses.
Petit exemplar a la zona de la Tossa, 2014

Aquesta serp té colors que varien des de tons grisosos clars fins a bruns foscos. A la zona vertebral trobem una característica banda o ratlla en ziga-zaga de colors foscos que ressegueix el cos de la serp. També en els flancs hi ha un seguit de taques més o menys circulars, que recorren tota la llargària de l'ofidi. L’altra element diferenciador és el cap el qual és triangular amb les pupil·les el·líptiques i amb petites escates, majors a les zones supraoculars on són més desenvolupades. Normalment té una llargada de 40-60 centímetres.
La seva alimentació es basa en micromamífers . La còpula es realitza a la primavera i al cap de pocs mesos la femella parirà de 5 a 8 espècies que ja tindran les característiques de les adultes, però només mesuraran uns 20 centímetres
La hibernació la fa en branques d’arbres o en galeries fetes per petits mamífers.  
Propera a Sant Joan, 2013