dimarts, 27 de maig de 2014

Els pous de gel (I)



Els pous de gel, neu, glaç o neveres són construccions cilíndriques situades, generalment, en zones muntanyenques que es realitzaven amb el propòsit d’omplir-les de gel o neu per un ús a les poblacions i emmagatzemar-ne de cara a l’estiu.
Aquestes construccions eren  cilíndriques revestides amb pedra seca i cobertes amb una cúpula sostinguda per un arc. Aquestes construccions estaven enfonsades a terra a partir de l'arrencada de la cúpula. La gran majoria dels pous tenien dues entrades: una es trobava situada en una galeria horitzontal situada a dalt de tot del cilindre, just  arran de l'arrencada de la cúpula, per permetre l’accés de les persones al seu interior a partir d’escales o cordes. L'altra entrada es trobava al centre de la cúpula (no és així als pous de la Pasquala), on hi havia un forat de 60-80cms de costat que era el forat de càrrega per on pujava i baixava el material, el gel i hi penetrava la claror.

El funcionament d’aquests pous de gel era relativament senzill. Proper als pous hi havia unes basses de poca profunditat. A les nits que la temperatura baixava dels 0ºC i que, per tant, es glaçava, s’agafava aquest gel, es posava en cabassos o civeres i s’entrava al pou. En aquesta tasca hi participaven diversos homes. Uns s’encarregaven de baixar el gel per un dels forats (el de càrrega) i els altres, es trobaven dins el pou on formaven sostres d’un o dos pams que se separaven amb boll, palla i/o branques. Una vegada acabada aquesta tasca es tapava tot, també el forat de càrrega. Si es desfeia una mica el gel (en general poc), es feia marxar l’aigua per un desaigua fet exprés.
Aquesta tasca també es podia fer amb neu, encara que era menys valorada que el gel. Aquesta neu s’havia d’atapeir per tal que expulsés aire i s’acabés gelant.
El gel emmagatzemat es podia conservar molt de temps, fins i tot, més d’un any. El gel era més consumit a l’estiu que a l’hivern i s’utilitzava per a refrescar vi, aigua, aiguardent, fruites, peix... I també per usos mèdics , per exemple en hemorràgies o per la febre. En general, l’usaven més les classes altes que eren les qui hi tenien millor accés.
Una de les principals característiques d’aquesta feina era el fred. La temperatura dins del pou de gel era baixíssima i, a més, el gel es recollia de nit la qual cosa significa que els treballs es realitzaven enmig d’un fred rigorós on, a més, cal afegir-hi una rudimentària molt simple si tenim en compte que ens trobem segles enrere.
Un altre dels handicaps era que  aquest treball només es podia fer quan glaçava, per tant, només uns dies o moments a l’any, els quals calia aprofitar. Per això, es tenia permís especial per treballar els dies de festa, encara que fos precepte, a excepció de Nadal.
El gel que es recollia, gairebé sempre, per no dir sempre, es transportava a zones urbanes. Per tant, una de les principals característiques que generava aquesta industria era el transport. Durant aquest transport, el desglaç durant el viatge es situava entre un 20 i un 30%, per tant, al voltant d’una quarta part de la càrrega inicial. Per tal que el desgel fos menor els viatges es feien de nit. Cal tenir en compte que les condicions del viatge, fet amb animals de càrrega, era molt laboriós. Un viatge de Montblanc a Tarragona durava, aproximadament, nou hores.

A Catalunya els pous de gel es van utilitzar des del segle XVI fins a finals del XIX. Trobem diversos
Pou de gel a la serra de l'Obac (Vacarisses)
motius que propicien el final de la producció de gel com són els estralls de les guerres civils, la fil·loxera i, bàsicament, la producció de gel artificial que a Catalunya s’inicia de forma permanent a partit del 1973 on s’instal·la la primera fàbrica d’electricitat.
Se sap que el 1886 el “gran cafè de París” a Reus anuncia que té gel natural de Noruega i gel del país, procedent de les acreditades aigües del riu Francolí. Aquest fet ens indica que, ja es diferencia i s’usa el gel artificial. També podem veure com a Reus es venia gel natural del Francolí, probablement de Montblanc el 1886.
Les primeres referències de neveres les trobem el 1700 aC a Síria. Alexandre el gran el segle III aC documenta la construcció de 30 pous pel seu ús en un setge. El segle I dC hi ha documentat l’ús de gel natural a Roma, procedent dels Apenins.


dijous, 8 de maig de 2014

L'escurçó



Un dels animals més temibles que podem trobar a les muntanyes de Prades és l’escurçó. Concretament, l’escurçó ibèric (Vipera latasti). Una serp que es troba present a la Península Ibèrica i al nord del Magrib. A Catalunya, la podem trobar a tot el país excepte al Pirineu. Especialment present a les muntanyes mitjanes de la meitat sud de Catalunya; serralada litoral i prelitoral, als indrets secs i assolellats, fins algunes parts del Pirineu.  
Clot del Llop, 2012

És l’escurçó amb el verí menys tòxic de les que podem trobar al Principat, tanmateix, malgrat que la mossegada no és mortal, es precisa atenció mèdica i, en casos extrems la utilització d’un sèrum antiofídic. S’ha de tenir present que només ens mossegarà excepcionalment, si es veu realment amenaçada,  fet que es pot donar més fàcilment a la tardor,  ja que en aquesta època té el costum d’enfilar-se a arbustos, i en passar pel seu costat el perill augmenta, tan pel fet que se senti amenaçada, com perquè la mossegada es podria donar en llocs més perillosos com el coll o la cara.
Ara bé, no ens hem de posar en els pitjors dels escenaris, car en la majoria d’ocasions les veurem al mig dels camins “prenent el sol”. Justament, l’escurçó la trobarem a les hores crepusculars i nocturnes a l’estiu, i a les hores diürnes a la primavera i la tardor. Especialment, present en entorns assolellats, en zones rocoses i pedregoses, per bé que també la podrem trobar en zones boscoses i arbustives més denses.
Petit exemplar a la zona de la Tossa, 2014

Aquesta serp té colors que varien des de tons grisosos clars fins a bruns foscos. A la zona vertebral trobem una característica banda o ratlla en ziga-zaga de colors foscos que ressegueix el cos de la serp. També en els flancs hi ha un seguit de taques més o menys circulars, que recorren tota la llargària de l'ofidi. L’altra element diferenciador és el cap el qual és triangular amb les pupil·les el·líptiques i amb petites escates, majors a les zones supraoculars on són més desenvolupades. Normalment té una llargada de 40-60 centímetres.
La seva alimentació es basa en micromamífers . La còpula es realitza a la primavera i al cap de pocs mesos la femella parirà de 5 a 8 espècies que ja tindran les característiques de les adultes, però només mesuraran uns 20 centímetres
La hibernació la fa en branques d’arbres o en galeries fetes per petits mamífers.  
Propera a Sant Joan, 2013